domingo, 9 de mayo de 2010

La sombra de los muertos


Cuando la noche entraba por las rendijas de una ciudad fantasmagórica, solía salir a la calle huyendo de la mirada silenciosa de los cuerpos que agujereé a balazos durantes los años de la guerra. Un tiempo donde morir era un acto heroico y solo los fracasados entraban en la nómina limitada de los supervivientes, aquellos que volvían a casa sin la menor intención de hablar de sus hijos del campo de batalla, sabiendo que el que puede hablar del poder de las balas no ha tenido la suficiente valentía para dar la vida por una causa que muy pocos recuerdan.
El rostro del miedo a la muerte lo pude ver en mis mocedades faltadas de hedonismo, y pienso que dichos atisbos volverán cuando este dormido para rendir cuentas con la misma frialdad que un mafioso sopla un vaso de whisky donde aún se puede oler la sangre fresca del último ajuste de cuentas. Por eso, cada madrugada huyo por un laberinto infinito de calles buscando un pequeño refugio donde saberme seguro, lejos de mi pasado y de mi mismo.

4 comentarios:

  1. El text, molt bonic, però jo m'estava preguntant ara mateix si estaré preparat per afrontar un repte que em sembla quasi impossible: conviure novament durant quatre dies amb en Jaume. Em veus capaç?

    ResponderEliminar
  2. Escucha, chico, muy bien este blog... Veig que et defenses prou bé amb la lengua del imperio (contra-ataca).
    M'ha agradat molt el post de Gramsci i el viatge que els hi fots als intel·lectuals amb cervell de micròfon que des de poltrones llepaires ens menen idees de merda!
    Molt bona l'apologia de l'Evangeli, me l'apuntut per quan hagi de parlar del tema.
    Per acabar: en castellà tens un estil propi que va a contra-corrent: frases XXL que comences a llegir-les buscant un subjecte que no acaba d'arribar mai.
    T'afegeixo al reader. Una abraçada.

    ResponderEliminar
  3. Ferran!! Quina il.lusió trobar-te per aquí!!! Jo crec que el fet que no hi hagi final de copa farà la convivència més fàcil, ara!!! Esperem que no hagis d'anar a l'hospital perquè llavors es pot fer inaguantable!!jeje!! La cosa promet molt!!

    ResponderEliminar
  4. Txema!! Gràcies pel comentari!!La veritat és que això d'escriure en castellà és un repte perquè només el faig servir quan vull escriure una coseta pel blog. Digue'm que és una forma d'anar-lo treballant. De totes maneres, la pastanaga tornarà aviat, que és del blog que n'estic més orgullós. Això del subjecte ho faig inconscientment, m'hi fixaré! Per cert, MOLTES FELICITATS per la cerimònia d'aquesta tarda, actes com els d'avui ens ajuden a ser més grans!! Merci!!

    ResponderEliminar